TAULA DE CONTINGUTS
Hi ha una pregunta que apareix tard o d’hora quan construïm un personatge: què el fa actuar?
Quan construïm un personatge, podem decidir moltes coses sobre ell: d’on ve, què li agrada, com parla o quines experiències ha viscut. Però és quan comença a actuar que el coneixem de debò. Allò que fa, les decisions que pren i fins i tot les situacions que evita ens expliquen coses que potser ell mateix no sabria dir-nos.
Per què un personatge insisteix a aconseguir alguna cosa? Què el porta a renunciar-hi? Per què, de vegades, actua en contra d’allò que diu que vol?
El desig, la necessitat i les creences que condicionen les seves decisions ens ajuden a comprendre què mou un personatge i com es construeix el seu recorregut al llarg d’una història. Els tres conceptes ens poden ajudar a explorar aquestes qüestions, ja que ens permeten comprendre com les motivacions d’un personatge es relacionen amb les seves accions i decisions.
1/ EL DESIG
Tot personatge necessita una direcció.
El desig és allò que el mou, el que l’empeny a actuar, a prendre decisions i dona una direcció a les seves accions. Pot voler marxar, recuperar algú, ser estimat o demostrar que és capaç de fer alguna cosa. Saber què vol ens ajuda a comprendre cap on es dirigeix, però també què està disposat a fer per aconseguir-ho.
Ara bé, el lector no descobreix què vol un personatge només perquè aquest ho expliqui. Ho descobreix, sobretot, a través d’allò que fa.
Un personatge pot dir que vol marxar, però no fer res per anar-se’n. Pot assegurar que estima algú i, en canvi, no actuar quan aquesta persona el necessita. En aquests casos, la distància entre allò que diu i allò que fa ens revela alguna cosa sobre ell.
Les accions també ens permeten descobrir aspectes del seu caràcter que no cal explicar directament. No cal dir que un personatge és orgullós si podem veure’l perdre una amistat perquè és incapaç de demanar perdó. Tampoc no cal explicar que necessita agradar als altres si el veiem riure d’una broma que li ha fet mal.
I és que els personatges, com les persones, no sempre actuen d’acord amb els seus desitjos. Aquestes contradiccions no són errors en la construcció d’un personatge. Al contrari, poden donar-li profunditat i fer-lo més creïble. Les nostres accions no responen únicament a allò que desitgem conscientment, sinó també a les pors, les experiències i les creences que condicionen la nostra manera d’actuar.
Per això, quan construïm un personatge, no n’hi ha prou amb preguntar-nos què vol. També ens interessa observar què fa per aconseguir-ho, què evita i què li impedeix actuar com voldria.
Però encara hi ha una altra qüestió: allò que un personatge desitja no sempre coincideix amb allò que necessita.
2/ LA NECESSITAT
Per entendre un personatge, però, no n’hi ha prou amb preguntar-nos què vol. També hem de preguntar-nos què necessita.
El desig és allò que el personatge persegueix conscientment, mentre que la necessitat és allò que li cal descobrir, acceptar o transformar per poder canviar. A diferència del desig, la necessitat sovint és una cosa que el personatge encara no reconeix, o fins i tot es resisteix a acceptar. Aquesta diferència ens permet comprendre que allò que un personatge persegueix no sempre és allò que realment li falta.
De vegades, un personatge està convençut que aconseguir allò que desitja resoldrà els seus problemes. Però què passa si ho aconsegueix i descobreix que continua sentint-se igual?
Imaginem un personatge que vol ser el més popular de la classe. S’esforça per agradar, aconsegueix el reconeixement dels companys i finalment arriba a ser tan popular com volia. Però aquesta popularitat no li proporciona allò que buscava: sentir que és prou tal com és, sense haver de demostrar res a ningú.
El desig s’ha complert, però la necessitat continua sense ser atesa. Aquesta distància entre allò que vol i allò que necessita ens pot revelar alguna cosa que el personatge encara no sap de si mateix. I pot obligar-lo a mirar més enllà de l’objectiu que fins aleshores havia perseguit.
3/ LA GÀBIA
Darrere de molts desitjos i tensions hi ha una creença arrelada, una idea que el personatge ha après en algun moment i que condiciona les seves accions sense que ell en sigui conscient.
«Si demano ajuda, soc feble.»
«Si dic la veritat, em deixaran.»
«Si no soc perfecte, no m’estimaran.»
«Si confio en algú, em farà mal.»
«Si mostro que estic ferit, em trepitjaran.»
«Si baixo la guàrdia, algú se n’aprofitarà.»
Aquestes creences no apareixen del no-res. En algun moment van tenir sentit. Potser el personatge va aprendre a callar perquè parlar tenia conseqüències. Potser va aprendre a fer riure perquè la seva tristesa incomodava. Potser va aprendre a ser impecable perquè equivocar-se no era una opció.
El problema és que una estratègia que ens protegeix en un moment concret pot deixar de servir-nos més endavant. I llavors passa una cosa important: allò que protegia el personatge es converteix en una gàbia, quedant atrapat en una manera antiga de funcionar que ja no necessita.
Aquí apareix una font de conflicte que no depèn només dels obstacles que el personatge troba al seu voltant, sinó també de les seves pròpies creences.
Allò que desitja, allò que necessita i la manera com ha après a protegir-se poden entrar en contradicció.
4/ EL CANVI
Si fins ara hem dit que el desig és allò que el personatge persegueix i la necessitat és allò que ha de descobrir, l’arc de transformació és el camí que hi ha entre totes dues coses. Una història posa a prova la manera que té el personatge de mirar-se a si mateix i de mirar el món. Les circumstàncies l’obliguen a actuar. Potser fa mal a algú, potser perd alguna cosa que creia imprescindible, potser aconsegueix exactament allò que volia i descobreix que no era el que necessitava.
Un personatge avança quan actua, però es transforma quan allò que li passa deixa una petjada. Cada experiència en deixa una, cada decisió pot obrir una esquerda en aquella creença que fins aleshores semblava indiscutible. El canvi no arriba de cop, es construeix pas a pas perquè no funciona com una revelació màgica.
No tots els personatges tenen un arc de transformació. N’hi ha que arriben al final d’una història essencialment iguals que al principi, i de vegades això és una decisió narrativa legítima: mostrar que algú no ha après res, que ha tingut totes les oportunitats i
no les ha aprofitat, que el món l’ha transformat per fora però ell s’ha quedat igual per dins, també és una manera de dir alguna cosa sobre la història i sobre el personatge.
Si estàs treballant un personatge, prova de començar contestant les preguntes de la fitxa de personatge.
SI VOLS SABER-NE MÉS...
Pots llegir els articles relacionats: